La millor afició del món!
Realment pensem que som la millor afició del món?
Després de viure uns anys a Barcelona, sempre em deien: ‘Titu… A la mínima ja esteu en el quisigui vete ya… Això com és? No esteu mai contents!’
Clar que no! Qué collons anem a estar contents! Que vosaltres estarieu contents si estiguereu patint per entrar a Europa? a que no? Pues nosaltres tampoc! Volem lo mateix que el Barça i el Madrid… Guanyar Lligues i Champions… i si no és aixina… a fer la má! redéu!
És un poc exagerat, però la qüestió és que desde fora sí que tenen un poc la sensació de què som una afició molt exigent, inclús algo més que exigent, podriem dir que ens veuen uns impacients.
El futbol, quan jugues en l’alta competició és molt complicat que tot vaja bé. És fàcil caure en ratxes de mala sort i, tot i que jugues bé, potser la pilota no vol entrar. I quan aixó pasa en dos o tres partits ja tenim l’embolic servit. Mocadorada per acomiadar l’entrenador i xiulets.
Quin efecte té açò?
Són esportistes d’èlit, si, però… no pot ser que la reacció de l’afició pose més pressió als jugadors i entrenadors i els faça més dificil eixir del bucle?
Què passa amb altres aficions com la del Sevilla, At. Madrid, Betis, etc.?
Bo. Només volia deixar la reflexió ací, i així si voleu podeu obrir el debat sobre aquests temes als comentaris, ja siga en Valencià o en Castellà.
Gràcies per llegir-ho.
Amunt!
